La Renaixença

La Renaixença és el període literari que va des de el final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista, sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s’identifica amb el redreçament cultural i, sobretot, amb la recuperació de la llengua.

Característiques
Els objectius bàsics de la Renaixença eren enfortir la consciència nacional catalana i recuperar la llengua i la literatura. Per assolir aquests objectius , els escriptors van posar la mirada en el passat medieval (època d’esplendor) i en la cultura popular ( que havia tingut continuïtat i havia donat una producció rica i variada).
El romanticisme europeu, amb el seu interès per recuperar la història i la cultura popular, va servir d’inspiració a la Renaixença.
Els escriptors van dirigir els seus esforços a la recuperació de l’ús del català en la literatura , ja que es van adonar de la contradicció que suposava emprar aquesta llengua en l’àmbit privat i el castellà en el literari.

Objectius
– Restaurar la festa dels antics Jocs Florals.
– Crear la infraestructura editorial adient.
– Estudiar i divulgar els clàssics catalans.
– Potenciar el prestigi social de la llengua escrita.
– Aplegar i divulgar la literatura popular que es mantenia viva.
– Promoure la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i altres institucions.
– Normalitzar i normativitzar la llengua catalana.

Els Jocs Florals
El març de 1859, set poetes van demanar a L’Ajuntament de Barcelona la restauració del Jocs Florals, instituïts per Joan I el 1393 i desapareguts durant tota la Decadència, amb la finalitat d’encoratjar els joves usar la llengua catalana per al conreu de la literatura. El mateix any es van crear dos certàmens: un de poesia bilingüe a València, i els Jocs Florals de Barcelona, organitzats per Milà i Fontanals (el lingüista que va fer la primera divisió dialectal del català en dos grans blocs: el oriental i el occidental).

Els autors
Els Jocs van ser la plataforma de promoció dels autors en llengua catalana d’aquest moment.
La poesia
La poesia és un dels gèneres més conreats del moviment. Aconsegueix arribar a un públic més ampli. Els autors més importants són: Bonaventura Carles Aribau, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Jacint Verdaguer.
El teatre
Àngel Guimerà i Jorge dramaturg que va donar una dimensió universal al teatre català.
La narrativa
La Renaixença reprèn el gènere després de tres segles de Decadència. Emili Vilanova, com a escriptor costumista, i Narcís Oller com a realista, són els dos grans narradors del segle XIX en llengua catalana

Inicis

Les llengües parlades actualment a Europa pertanyen (tret del basc, del finès i del hongarès) a una mateixa família l’indoeuropeu.
Les troballes arqueològiques situen els pobles que parlaven aquesta llengua a les estepes russes. Estaven organitzats en grups ( hel.lènics, itàlics, celtes, germànics …) i es van desplaçar per Europa en successives onades migratòries des del tercer mil.leni abans de Crist fins als primers segles de la nostra era. Avui dia encara hi troben restes lèxiques d’aquestes llengües (balma, calaix, prestatge…) i topònims (Empúries, Eivissa..). Pels volts del segle VI aC , com a resultat d’aquesta mescla de cultures , va néixer una civilització autòctona: els ibers. Aquesta civilització junt amb els pobles d’origen basc constitueixen el substrat iberobasc del qual troben restes en topònims com Àneu, Isavarre, Tossa, Gerri, etc…
Els itàlics, que estaven formats per diverses tribus (els llatins, els oscos i els umbres) van ocupar la península Itàlica.. Els llatins , entre els segles II aC i V dC, es van expandir amb l’imperi romà. L’any 218 aC, els romans van arribar a Empúries amb la intenció d’establir unes aliances amb el cabdills ibèrics per tal de frenar l’expansió del general cartaginès Anníbal . Així va començar la romanització. Els pobles ibèrics van fer seva la cultura del colonitzadors, tenia més prestigi, i es va produir el procés de substitució lingüística. A Catalunya, la romanització va començar molt aviat i va ser ràpida i intensa : en sis o set generacions el llatí havia substituït a l’ibèric. El llatí que es difon per l’imperi és el llatí vulgar, una variant popular que parlaven colons, mercaders, legionaris… És per això que el substrat preromà és força escàs en el català actual aproximadament un 20%.

Altres pobles, després de la caiguda de l’Imperi romà van ocupar la península Ibèrica , els de origen germànic i, més tard els àrabs. Les llengües dels germànics no van substituir mai la varietat llatina. En canvi , els àrabs tenien una cultura més desenvolupada, cosa que, va comportar la substitució de la llengua autòctona en algunes zones on la presència va ser més intensa (País Valencià). En el segle XII ja es tenia consciència que hi havia unes llengües diferents del llatí. En el concili de Tours, es recomanà als bisbes que fessin els seus sermons en llengua «romànica», la gent ja no entenia el llatí. Els textos més antics escrits en català són de final del segle XII i principis del XIII, i pertanyen als àmbits jurídic i religiós: un fragment d’una traducció del Forum iudicum, el codi de lleis visigòtiques, i un recull de sermons conegut amb el nom d’Homilies d’Organyà. El repoblament de terres conquerides als musulmans va propiciar l’aparició de multitud de documents escrits en català.

Fum

La nova llei antitabac porta ja més de dos mesos d’aplicació.Després d’aquest temps podem fer algunes reflexions. La primera, i més important és la baixada del consum.Cosa que acostuma a ocórrer cada principi d’any. El temps ens dirà si això és una pauta a seguir o torna a pujar.

Aquesta llei ha canviat la fisonomia de les ciutats. Ara els fumadors ho fan al carrer, a la porta dels restaurants,dels bars, de la feina… No m’agrada veure això, crec que és una imatge lletja i poc educativa per als nens. Un detall que em sorprendria els primers dies era el canvi de la olor dels establiments, abans a tabac i ara a fritanga, a menjar.

Els pneumòlegs, també n’han dit la seva, a partir d’ara es possible que s’incrementin els problemes respiratoris dels nens de pares fumadors. Tot això, com a conseqüència d’un major consum de tabac a les llars.

Derbi de variants de català

En el programa de la TV3 «Divendres» fa una secció dedicada a la llengua. En una taula reuneixen set persones representant a diversos llocs: Mallorca, Lleida, València, Girona, Tarragona, Perpinyà i Barcelona. Fins aquí sembla una cosa avorrida, però no és així ja que la cosa es fa interessant quan els representants de aquestes ciutats comencen a parlar. Cadascú té el seu accent diferent i la seva manera de dir les paraules. La proposta, que els fa el presentador, és comentar les distintes maneres de dir una expressió, el dijous van ser dos: «fa fred» i » tallar amb la parella». A Girona no diuen el fred, sinó » la fred», al mal de coll » mal de canyó». A Mallorca » tenen els peus neu», i quan una cosa els agrada molt » això és mel»,» aquesta pel. pel·lícula és melassa». A Tarragona quan fa aquest fred per dins que arriba al moll de l’ós » fa boira pixanera » i al foc a terra » escalfapanxes «. A Barcelona agafen una galipàndria quan fa «rasca» «birugi» i sobretot » quin fred que fot». A Perpinyà també és la fred, i «amb aquesta fred agafaren la mort». A Lleida diuen » fa un fred que arronsa la tita» » fot un fred que enamora», pronunciat amb i . A València » fa molta gelor » i » estic gelat com un poll»…
Escoltant als diversos representant podem apreciar els trets dialectals dels dominis lingüístics del català. Així és més senzill d’aprendre. No ho creieu companys de curs?

L’estat del benestar

L’estat del benestar, tal com el coneixem fins ara, està a punt de desaparèixer. Els nostres recursos són limitats, i amb crisi financera mundial que patim, encara són menys.
Molta culpa de tot això que ens està passat la tenen el polítics amb la seva gestió desastrosa, prestacions a vegades sense futur (xec bebè), en infraestructures sense sentit (aeroport de Castelló, de Lleida, etc).
Ara ens vénen amb les retallades. Al cap i a la fi, sempre són els mateixos els que paguem els seus errors, la gent de carrer. Així que el futur es presenta negre. pagar més per rebre menys .

Treball de classe

Jo crec que és la varietat Rossellonès.
-Article:lo/los (lo fet).
-Ús del verb ser com auxiliar(es estat, hi és estada).
-Caiguda de la d interconsonàntica( demanes per demandes)
-Gal.licismes (adjunir).
-Castellanismes (recivir, rebre)

Preparació debat Wikileaks

Arguments a favor:
-Posen en evidència els governs
-Tenen el suport de la majoria dels periodistes
-L’àmbit informatiu és mundial
-Màxima difusió
-La informació és contrastada

Contra-arguments:
-Posen en perill la seguretat de les persones
-Publiquen segons condicions econòmiques
-Excessiva informació que es desvirtua
-Publiquen quan ells volen
-Exactament no saben qui valida la informació

Arguments en contra:
-Les filtracions posen en perill tant a persones com a actuacions governamentals
-Filtren segons condicions econòmiques, mercantilisme
-Excessiva informació pot desvirtuar-la
-Es qüestiona que la informació s’hagi de publicar en canals tradicionals, al final paper

Contra-arguments
-Canal de denúncia, posen en evidència els governs
-La informació es publica en internet, màxima difusió
-Informació contrastada, el personal no cobra són voluntaris
-Així queda constància escrita, i arriba a més gent

Resum article Antoni Bassas

Els polítics després de les últimes revelacions de Wikileaks volen treure ferro desacreditant les fons d’informació. L’última filtració de documents feta des de 201 ciutats de tot el món es revela com variable. No obstant això en elles s’explica com funcionen de veritat els governs.
Antoni Bassas arriba a la conclusió que, malgrat les formes, Wikileaks si que fa periodisme, perquè descobreix secrets i posa en evidència el poder. Per escampar la informació utilitza cinc periòdics del tot el món, encara què, la relació entre els no està gaire clara.

Comentari del article d’Antoni Bassas

El periodista Antoni Bassas en el seu article es posa a favor de Wikileaks, ens parla de les coses que es publiquen en contra i de les qualitats que ell creu que té a favor. És sabut per la majoria de la gent que en aquest punt hi ha dos bàndols. Per una banda els polítics que n’estan en contra, per això de la revelació de secrets, i els periodistes que ja els hi està ben bé, perquè els donen la feina feta i no s’han de molestar en fer periodisme d’investigació. Personalment crec ni els uns ni els altres encara se n’han adonat de la força que té internet. Amb el pas del temps veurem per on camina cadascú. De moment alguns països s’estan replantejant el funcionament de la xarxa i com posar medis per poder controlar una mica aquest poder en mans del poble.

Què és Wikileaks?

Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica en internet informació confidencial sobre actuacions poc ètiques dels governs.
Va néixer el 2007, però no va ser fins el 2009 que no va tenir repercussió internacional, alhora tanca per falta de recursos.
La seva infraestructura és senzilla: treballadors no remunerats, la immensa majoria voluntaris,els quals contrasten la documentació; finançament a base de donatius, i s’hostatgen a una empresa de servidors sueca per seguretat.
El 28 de novembre difon informació dels Estats Units, això provoca la persecució del cap visible Julien Assange i es limita l’accessibilitat. Els governs fan front comú en contra i els periodistes per pur egoisme els recolzen.